Aquesta setmana al debat obert de Canal Terrassa parlàvem de la crisi econòmica, els seus efectes i les vies de sortida. Com ens va dir dilluns el Joan Majó, hem de tenir en compte que la crisi no acabarà, de la crisi haurem d’ensortir-nos!
Aquí està la clau, si per sortir de la crisi, centrem la nostra atenció només en allò que s’hauria d’haver fet fa anys, i adoptem una actitud critica i passiva, o bé, atenent la realitat, actuem amb accions directes a minimitzar els efectes de la crisi i alhora, els seus orígens.
Això és el que s’està fent des dels diferents governs, a Madrid, a Catalunya i a Terrassa des de la primavera del 2008.

Cada govern segons la seva capacitat d’incidència està abordant la situació social i econòmica amb mesures de xoc, d’efecte immediat, i alhora, mesures orientades al canvi de model productiu, amb efectes a mig i llarg termini.
Les primeres tenen com a objectiu incentivar l’economia, el consum de les famílies, i la solvència de les empreses, concretament, em refereixo a major ajudes a les famílies amb dificultats, mesures fiscals, programes de creació de llocs de treball, sistema de crèdits a les empreses amb bones condicions, etc.
Les segones van orientades a mantenir i potenciar l’activitat econòmica dels sectors productius claus pel país, sectors que amb bons nivells de productivitat i per tant, d’ eficiència, sectors generadors d’ocupació de qualitat i sostenible. Aquests són els relacionats amb l’eficiència energètica, amb els serveis a les persones des de la proximitat i les tecnologies.

Crec que a l’hora de posar en marxa les primeres, la ciutadania demana que els governs actuïn amb rapidesa i contundència, a l’hora de definir les segones, de les que depenen el futur de l’economia, i per tant, del benestar de la ciutadania, se’ns demana encert en les decisions preses des del consens entre les forces polítiques i socials.

Com ens diu el President Montilla, a això li hem de sumar dos conceptes, sacrificis i solidaritat, ja que s’han de prendre decisions complexes per les quals caldrà tenir coratge, empenta i tenacitat. Per això és essencial el compromís de tots els poders públics i de la ciutadania.

M'agradaria fer una reflexió sobre el barri de la meva infància, Ca n’ Anglada. Diuen que és important no perdre ni oblidar els nostres orígens ja que són part de la nostra actual identitat. Per això, m'afecta escoltar i veure actuacions que no fan justícia amb el barri ni amb la seva gent, els de “tota la vida” i els quals fa menys que viuen allà.

El barri de Ca n’ Anglada, com la majoria de barris de la ciutat, ha canviat en els últims 20 anys. Els seus carrers i places ofereixen una millorada configuració i imatge urbana, els comerços i restaurants són un reflex de la diversitat del barri on s'escolta parlar català, castellà, àrab,...

Sovint, quan passejo o vaig de compres per Ca n’ Anglada, em trobo amb algú que em parla amb orgull del barri, un barri que li ha permès prosperar professional i econòmicament, que ha vist créixer als seus fills o néts. És curiós, però aquests sentiments i aquesta mirada del barri, compartida per moltes altres persones, no és la qual ens ofereixen algunes vegades els mitjans de comunicació, o fins i tot, algunes persones de la mateixa Ca n’Anglada.

En aquest sentit, la frase, no n’hi ha prou amb ser bo, sinó també cal semblar-ho, en ocasions s'ha d'adaptar: no n’hi ha prou amb semblar bo sinó també cal ser-ho. Doncs bé, conec persones que actuen aparentment a favor del barri i el resultat obtingut va en contra del barri. Un barri que precisament el que no necessita és ressaltar o multiplicar elements que desfavoreixen la seva imatge, interna, entre els mateixos residents, i externa, en relació a altres barris o ciutats.

Amb això no nego que la realitat d'ara és diferent de la de la meva infància, no nego que la concentració de població estrangera tingui conseqüències en aspectes de convivència ciutadana i de desenvolupament social, però afirmo amb contundència que des del govern del que formo part, es planifica i s’actua en conseqüència amb polítiques i programes específics per a abordar i millorar el present i el futur del barri. I com he dit en altres ocasions, sovint, les transformacions que requereix la realitat social no s’han d’abordar només des de l’administració, s'han de treballar conjuntament amb les persones que l’estan vivint, amb la ciutadania, amb constància i en ocasions amb prudència.
Davant determinades accions, em pregunto, en realitat, què es pretén amb això?
Els meus pares sempre m'han dit que per a aconseguir quelcom la millor recepta és treballar i treballar, sense distraccions ni artificis, doncs bé, modestament, això mateix els recomanaria a les persones que de debò apreciïn el barri de Ca n’Anglada i desitgin que aquest i la persones que hi viuen, segueixin avançant i prosperant.