Aquest dijous al Ple es va donar una situació, si més no paradoxal. A l’ordre del dia de la sessió, els regidors i regidores votaven una moció presentada pel PP per rebutjar la mesura de congelar les pensions contributives; aquella mateixa tarda, uns representants dels sindicats a l’Ajuntament, durant el ple, van aixecar cartells on demanaven “ no a la retallada dels salaris, sí als serveis públics”, molt a prop d’ells, entre el públic, el president de la a.v.v. de Montserrat, aixecava de tant en tant un foli que deia “ Casal de Barri a Montserrat ja!”. Tot això, la mateixa tarda que el Parlamento a Madrid aprovava el Reial Decret de mesures per reduir el dèficit públic.

Fa molts mesos que les famílies, les empreses i les administracions públiques, algunes més que d’altres, ens estrenyem el cinturó. Des del 2008 hem anant reduint les despeses, el consum, hem estat més curosos i austers en aspectes que en època de vaques grasses, ens podíem permetre, o almenys així ens crèiem.

Això que dic és obvi i alhora clau a tenir en consideració cada vegada que, com a individus o col•lectiu, fem una demanda o reivindicació social a l’administració que ens governa. Crec que no podem perdre de vista els temps que corren, i sovint, la responsabilitat col•lectiva, com es diu en castellà, brilla por su ausencia.

Tornant a les mesures per reduir el dèficit públic, el Govern d’Espanya les ha de prendre, de la mateixa manera que altres països europeus, per pal•liar el greu deteriorament que les finances públiques han sofert i que ha de ser corregit si volem assolir una recuperació econòmica i duradora. En paraules que he llegit, ara no recordo a on, “para salir del pozo hay que parar de cavar”.

Crec que ara més que mai ens hem de corresponsabilitzar i alhora interioritzar que la porta de la sortida a la crisi l’hem de construir entre tots i totes, i que els que ara tenim responsabilitat política ens toca prendre decisions gens populars i molt doloroses, però conseqüents amb la realitat existent i el futur que volem.

Per això, li vull preguntar als que critiquen amb tanta duresa les mesures que s’estan prenent, si realment són conscients de la situació que viu el país, i també demanar un mica de confiança. Crec que d’aquí uns quants anys, mirarem enrere, analitzem la crisi i les mesures que es va prendre, i entendrem que encara que sigui paradoxal, els sacrificis d’ara són els pilars dels benestar de demà.

Aquesta setmana al debat obert de Canal Terrassa parlàvem de la crisi econòmica, els seus efectes i les vies de sortida. Com ens va dir dilluns el Joan Majó, hem de tenir en compte que la crisi no acabarà, de la crisi haurem d’ensortir-nos!
Aquí està la clau, si per sortir de la crisi, centrem la nostra atenció només en allò que s’hauria d’haver fet fa anys, i adoptem una actitud critica i passiva, o bé, atenent la realitat, actuem amb accions directes a minimitzar els efectes de la crisi i alhora, els seus orígens.
Això és el que s’està fent des dels diferents governs, a Madrid, a Catalunya i a Terrassa des de la primavera del 2008.

Cada govern segons la seva capacitat d’incidència està abordant la situació social i econòmica amb mesures de xoc, d’efecte immediat, i alhora, mesures orientades al canvi de model productiu, amb efectes a mig i llarg termini.
Les primeres tenen com a objectiu incentivar l’economia, el consum de les famílies, i la solvència de les empreses, concretament, em refereixo a major ajudes a les famílies amb dificultats, mesures fiscals, programes de creació de llocs de treball, sistema de crèdits a les empreses amb bones condicions, etc.
Les segones van orientades a mantenir i potenciar l’activitat econòmica dels sectors productius claus pel país, sectors que amb bons nivells de productivitat i per tant, d’ eficiència, sectors generadors d’ocupació de qualitat i sostenible. Aquests són els relacionats amb l’eficiència energètica, amb els serveis a les persones des de la proximitat i les tecnologies.

Crec que a l’hora de posar en marxa les primeres, la ciutadania demana que els governs actuïn amb rapidesa i contundència, a l’hora de definir les segones, de les que depenen el futur de l’economia, i per tant, del benestar de la ciutadania, se’ns demana encert en les decisions preses des del consens entre les forces polítiques i socials.

Com ens diu el President Montilla, a això li hem de sumar dos conceptes, sacrificis i solidaritat, ja que s’han de prendre decisions complexes per les quals caldrà tenir coratge, empenta i tenacitat. Per això és essencial el compromís de tots els poders públics i de la ciutadania.